He desmuntat el campament, he recollit la roba estesa i he fet un bon esmorzar. El destí d'avui; Sarlat. Camí per arribar-hi; carreteres de mala mort.
A mig camí he començat a trobar plantacions de noguers, vés que no estigui al paradís de la ratafia i no me n'hagi enterat!
He arribat a Lardin, un poble que, com el dels matarrucs, fan mercat els divendres. Jo que no me n'he pogut estar i he comprat un tros de "quiche" de salmó i verdures, una botifarra, un parell de préssecs xafats i una mica de pa. Amb el dinar carregat he prosseguit el camí (podeu veure una foto amb la barra de pa i la roba assecant-se, tot plegat enganxat als pops).
Un tros enllà m'he trobat un trencant amb dos cartells que indicaven Sarlat, un a la dreta i l'altre a l'esquerra, apa! I ara què? Sortosament, al cap de poc ha passat un biciclista de la vella escola que m'ha fet l'explicació; pots anar per la carretera secundària, més planera, més bonica, amb menys trànsit i una miqueta més llarga, o pots anar per la principal, plena de cotxes i amb una pujada digne de port de muntanya. Per on dec haver anat?
Una mica abans de sant Genies m'he desviat per dinar. Quin tiberi, tu! I després d'una hora i mitja de jaure a l'ombra (és que feia una mica de calor, sabeu?), m'hi he tornat a posar. A quarts de cinc arribava a Sarlat.
Sarlat és bonic. Molt bonic. Massa bonic. Conseqüentment està ple de guiris. Segurament és la població més bella que m'he trobat amb el que porto de trajecte. Està tot molt ben cuidat i té un aire medieval molt guapo, llàstima que estigui saturat de gent.
Hi ha una església amb la porta més grossa que he vist mai (em sembla) i a dins hi han fotut un mercat! Estan bojos aquests occitants! (n'he fet alguna foto). També he vist un carro per destilar (ja el pujarem a robar amb un parell de cavalls del vell rebel!!) i una bandera occitana penjada en una plaça (en són d'escassos, la primera amb el que porto).
Com a reiteració, els de turisme m'han tractat pitjor que un gos moll sense amo (aquesta és meva, eh!?). Els hi he dit que buscava un càmping i m'han enviat al prestatge de la dreta! Això és atenció al públic, tu! M'estic plantejant si és que faig pudor...
Vist el díptic, aquesta és una zona plena de càmpings amb un feix d'estrelles cada un, cosa que, traduït al llenguatge dels arreplagats com jo, vol dir que ja pots preparar la cartera per acampar en una parceŀla envoltada de gent. Conclusió, buscar un supermercat ràpidament per compar els béns indispensables per una nit de "càmping sauvage".
Fetes les compres de supervivència bàsica, m'he endinsat a la campinya. Massa a prop de la ciutat. He intentat negociar amb un veí, però m'ha enviat a un càmping... Amb aquestes que he arribat a Montfort (pot ser que sigui el poble del mític inquisidor?). El lloc és benparit i he vist un bar interessant, (fa calor, tinc set, però és tard...) Bo i travessant el poble trobo un munt d'autocaravanes (concentració iŀlegal d'autocaravanerus? No ho crec). Es veu que hi tenen una zona per parar. Jo que vaig a saludar als coŀlegues de classe alta i els hi pregunto si els hi faria nosa que els hi instaŀlés una barraca entre les seves mansions... Fart de riure i aller!
Després de 66 km primera operació; aixecar el campament. Segona operació; remuntar el camí fins al bar. Ole com es va sense alforges!!!
Una Leffe de mig, s'il vous plait!
Que teniu per sopar? Una Stella Artois de mig, una amanida de tomàquets i una taula de formatges, s'il vous plait!
Això que sona és el BB King? Posa'm una Hoogarden que és divendres, s'il vous plait! Mitjana, eh!? Que vaig amb bici...
Arribats a aquest punt, no debatrem sobre el meu estat de lucidesa...
Després del meu tiberi hi ha hagut un viratge musical del blues al jazz i jo he tingut el meu punt d'alienació, he tret el llibre del Miquel Martí i Pol que porto... I és que "pel foc esbrinareu que hi ha dins de vosaltres".
