Moll com un ànec i fent amistat amb el Craig de Tasmània

A mitja nit ja m'ha despertat la pluja... Els llamps eren un mal pressagi i, efectivament, han obert l'aixeta!

Quan estàs ben calentó a dins del sac i sents com a fora les hi va fotent... Que bé que s'està, tu! (Llàstima que era conscient que havia d'aixecar el campament i fotre'm a pedalar sota la pluja...).

Quan he vist que la cosa aflacava, he fet un pensament, he desparat la tenda i he tret l'equip de submarinisme del fons de les alforges! Pa amb formatge, una mica de fuet d'ànec, un melonet i un té ben calent!! I fot-li que no serà res! Per cert, ningú no m'ha vingut a cobrar i la casa de la sòcia es veia molt tancada... Un altre dia serà!

No hi ha fotos, no hi ha anècdotes, només hi ha vora de 40 km remullars fins a Foix (em pensava que era més a prop! Coi de mapes!!! Sort que eren planers...).

Quan passava pels poblats la gent se'm mirava, suposo que pensant; on collons va aquest escapat amb aquest temps? En fi, algun fins i tot em donava ànimus! (Segur que se'n fotien...).

La meva arribada a Foix ha passat sense pena ni glòria (he fet l'esforç de fer alguna foto quan he vist que aflacava). El més interessant és quan he entrat com un ànec a un restaurant ple de gent per demanar si em donaven dinar, la penya flipava!
Al final m'he anat a canviar al lavabo i he sortit com tot un senyor (a la pròxima li demanaré al notari que em deixi una pajarita, he, he!). Un bon tiberi, una cerveseta, un té beeen calent i apa, que no ha estat res!

La sortida de Foix ha estat dura, m'he fotut a cantar sota la pluja per no perdre els ànims i, la veritat, m'ha funcionat. Al mal temps, bona cata, que coi!

Quan em faltaven 5 o 6 km per arribar a Tarascon, ha parat de ploure. Llavors sí que cantava d'alegria... El paisatge ja no era una silueta desdibuixada, aquí hi comença a haver muntanya!!

He passat de fer invents i he anat a buscar un càmping de seguida, tenia ganes d'una dutxa ben calentona. Així que he anat a turisme (per variar, he sortit amb el prospecte i poca cosa més, però ja passo de demanar gaire, són uns mercenaris de la informació i m'agraden més els que te la dónen de cor...). A la plaça de fora hi havia uns sagalets amb monopatí i m'han fet un parell de fotos i m'han explicat el camí... Mentrestant, m'he creuat amb un soci que també feia travessa amb bici, ens hem saludat i poca cosa més, però es veia eixerit.

He arribat al càmping. Oju quin luju!! Tinc wifi des de la tenda hi tot (he escoltat la competència amb diferit
i he vist un tros de les notícies del tele3. Després d'una seixantena llarga de quilòmetres sota la pluja, què menys?

Bé, he pensat que valia la pena espavilar-se perquè la previsió erA de pluja... Plis plas i tenda muntada! Mentre feia endreça m'ha comparegut el soci biciclista, el Craig. És de Tasmània (sí, sí a Australia) i està travessant ela pirineus. Hem xerrat una estoneta i de seguida m'ha convidat a fer el tè a la seva tenda! És tot un personatge, guarda d'un parc nacional, gran deportista i amant de la història i de fer tabòla, com que ja té la canalla grans ha aprofitat per venir a fer quilòmetres al vell continent. Vaja, que bons dos ens hem anat a trobar... Quan hem començat a parlar de política i història, no hi ha hagut qui ens parés! I quan m'ha dit que li agradaven les banderes, no me n'he pogut estar... (Hauré de comprar una altra estelada!). En fi, que si mai vaig a Tasmània, ja tinc allotjament. Realment, bona gent!

Finalment, com que han tornat a obrir l'aixeta, dutxa ràpida i plat d'arròs dins de la tenda. Ara estic tot melancòlic escoltant les versions de Dream Theater tocades amb piano pel Jordan Rudess, i de fons, la pluja... No calen paraules!